Qui més no ha pensat que he perdut el cap. Un títol suggerent, veritat? Doncs té una explicació molt fàcil: aquest pastís solet, amb una sola massa, en surt amb tres: una primera capa, seguida d’una semblant al púding o crema, i la final, el bescuit. Una meravella!
Tot d’una que vaig veure la recepta al bloc Kanela y Limón, vaig dir, aquesta l’hem de tastar. I efectivament, aquí en teniu la prova i la recepta per si voleu provar de fer-la. És ben senzilla, no té gaires secrets, i el resultat val la pena, si us agrada la crema. Això sí, no es pot desemmotlar per tant, s’han de fer talls dins la mateixa llauna de la cocció i servir-la. En surt bastanta quantitat, per la qual cosa en podem fer la meitat.
Què, us hi animeu?
Ingredients per 10 persones.
- 8 ous.
- 1 litre de llet tèbia.
- 250 gr de mantega.
- 280 gr de sucre.
- 225 gr de farina.
- Ratlladura de mitja llimona (només la part groga!)
- 2 cullerada d’essència de vainilla.*
*: En cas de no tenir-ne, substituïu-la per 30 gr de sucre vainillat, que restarem al normal.
Elaboració.
Iniciarem la tasta per fondre la mantega i encendre el forn a 180 graus.
Continuarem per separar els blancs, i els vermells. A aquests últims, hi afegim el sucre i l’essència de vainilla (en cas de posar-hi sucre vainillat, afegir-hi una cullerada de llet), i amb l’ajuda d’un braç elèctrc i les varetes ( o aparell similar) batrem fins obtenir una crema. Hi afegirem, la llet i la mantega. En aconseguir una mescla homogènia, hi afegim la ratlladura de llimona, i la farina.
En tenir-ho llest i sense grums, és el moment de pujar els ous a punt de neu. En tenir-ho enllestit, ho mesclam per tandes amb la mescla anterior amb moviments de d’alt abaix. Abocam la mesclar dins un motlle 25 x 25 per 6 d’alt (o similar) prèviament untat de mantega, i d’una capa fina de farina.
Ho enfornam durant 10 minuts, i després abaixam la temperatura a 160 graus 50 minuts més. Feim la prova de l’escuradents per saber si és cuita, i la treim del forn.
La deixam refredar bé… I ja la podem gaudir! Bon profit!
Isabel, fa una gola aquest pastís! el nom és ben suggerent i la fotografia també tot i que el més intel·ligent serà cuinar-lo i tastar-lo .En fer-lo et diré què tal el resultat!
Esperaré idò la teva experiència. No és molt llépol, vull dir que, no es passa gens de dolç, i a nosaltres la capa que menys ens ha agradat ha estat l’última. Fa més gràcia el títol i el resultat, que el pastís en sí. Però t’anim a que el tastis, i em diguis que en trobes! Una besada!
Quina mengera! Oh, m’ha fet recordar una coca que feia ma mare que també quedava separada en dues capes, una era de bescuit i l’altra de flam. Facilíssima també.
A que sí? No té pèrdua! La meva padrina quan li vaig dir quines postres duria me va dir: du avellana? Jo en feia una que també es xapava en dos. Moltes gràcies! Tenc ganes de tastar la versió amb xocolata.
Fa moltes ganes de fer i de menjar. en tenir temps, que ara per ara no en tenc, la provaré de fer. Gràcies, monada!!!
Ja ens explicaràs la teva experiència! ^^
El nom ha estat molt encertat! Quina meravella de pastís! M’encanta la crema i després de veure aquestes fotografies m’has fet venir gana hi tot! hehehe
L’haurem de provar, perquè realment ha de valer la pena, ha d’estar boníssim!
Una abraçada!
Moltíssimes gràcies Cristina! Esperaré amb il·lusió saber que t’ha semblat el resultat final. No és molt llépol vaig trobar. Però prova-ho, i ja ajustaràs al teu gust el sucre!
Acabo de descobrir el teu bloc, i quina mengera! Enhorabona! ^^
Una besada!
mmm… molt bona pinta! El provaré de fer i ja et comentaré què tal els resultats! Per cert! Tenim una coneguda en comú, na Maria Antònia Salas, de Manacor. És la meva cunyada, va ser ella qui em va recomanar el teu blog!
Sííí! M’ho va dir! Quines coses que té el món eh? Casualitats! Molt contenta d’haver-la conegut. Tens un encant de cunyada, i ella en té una de ben dolça. Una besada!
cool ce blog! j’aime ta façon d’écrire… passe voir mon blog à l’occasion ! Sam